Visiblement cansat

.
Visiblement cansat pels fets,
no es que em vingui molt de gust
fer balanç del que ha estat
el meu pas per ací. No em ve de gust
i em fa mandra, potser perquè
se que estic en fallida tècnica,
o en suspensió de pagaments,
- concurs de creditors en diuen ara -
Que la part de l’haver que son els greuges
pot molt més que el deure que son els fets
positius, que n’hi ha hagut també,
és evident i no es pot pas negar.
No tinc un assessor que remeni les xifres
per maquillar el resultat. Aquí no s’hi val
ni es poden fer tripijocs. Es tracte
de rendir-se comptes a un mateix
i on enganyar-se és joc d’imbècils.
Com tots he fet el que he pogut
o aixó dic per justificar-me.
Com molts, no he fet gran cosa
quedant-me a les portes del potser
o del no res. I no vull vendre’m
com una imatge irreal de mi mateix.
He fracassat, ho reconec. I que?
La llista és molt llarga, molt més
que alguns es pensen o volen reconèixer,
i no si val refugiar-se en que la vida
en si ja és un fracàs; no és cert,
n’hi ha que han sabut, que han trobat
el punt just d’equilibri entre el fracàs
- ineludible – i l’èxit a l’esforç,
a la feina ben feta, a la honestedat,
a pensar menys en un que en els altres
a donar-se i a donar-ho, sinó tot,
el que faci falta, de manera desinteressada
He fracassat, perquè he entès massa tard
quin era el camí pel que havia de transcórrer
la meva vida. Ara, ja és tard, no cal,
ni hi ha ja res a fer per redreçar-la.
Altres vindran a fracassar, a perdre's
el setè cel d’en Jaume Sisa, per ells doncs
aquest poema, fill del desencis tardà.
La vellesa, és l’autocrítica de la naturalesa
----------------------------------- deia Cioràn
o més aviat una venjança, que vistos
els mèrits contrets, és el més merescut.
.

Branques

-
Tornem a ser
branques del mateix bosc
d'alzines i de roures.
---------------------No s'hi fan
flors noves.
---------------------L'heura
silenciosa apaga tota fressa
de passos.
----------------No hi penetra a penes
el sol.
---------Tens molt de fred
a l'hivern i ja no te'l saps treure.
Les fulles se'ns confonen
espessament.
---------------------Esperem la destral
del boscater, sense por.

Joan Vinyoli

Carles Riba

Llibre primer
(1913-1919)

1

T’ha enquimerat la gràcia fugitiva
d’un desig i ara ets deserta, oh ment.
Ai soledat sense dolç pensament
i foll traüt sense paraula viva!

Però ¿què hi fa, si dins el teu oblit
la inquietud pregonament perdura?
Encara el goig sobre la carn s’atura
duent l’anunci d’algun cant no dit.

I ell és el foc sagrat que et perpetua
damunt les cendres del desolament;
no vulguis calma en ton oblit, oh ment,
oh folla que has gosat mirar-te nua.
-

els meus ulls

.
Els meus ulls es limiten
a contemplar dies perduts
amb l'enyorança del que
ja no es pot recuperar.
Els boscos moren lentament
en arribar el capvespre
i les flores es recullen
en apropar-se la nit.
És temps de calma i temprança
d'enyor d'un passat vigent
i alhora irrecuperable,
forjat amb indecisions.
Ara, és temps de parsimònia,
d'anar fent, sense pressa ni fressa
que el soroll ja el varem fer.
De recolliment i certa paüra
davant el final del camí,
que incert i calmós,
------------------- inflexible m'espera.

s'aixecava fresc el matí

.
S’aixecava fresc el matí
clarejava en sortir de casa,
al fons, la vermellor del sol
en eixir, es reflectia en les
boires, tot irisant-les
la vista era d’una gran bellesa
tot restava quiet, com si el temps
almenys el meu, s’hagués aturat
encara que fos temporalment.
Res espatllava l’instant, fins que
el semàfor en posar-se verd
i els clàxons dels vehicles
que des del darrere udolaven
em retornaren a la realitat.

a trenc d'alba

.
M'abelleix sortir al bosc
-------------------- a trenc d'alba -
quan les ombres de la nit
s'en van lentament
i el sol mandros es lleva.
La seva llum comença a engalanar-lo
amb l'enfilall de colors
de gamma tan variada
com les tonalitats d'arbres iflors.
És tasca no obligada i prou agraïda.
que no pas sempre es pot fer,
observar la posada en escena
lenta, majestuosa i mai igual
d'aquesta meravella que és
la natura, de bo natural.
La boirina humida que es dissipa
mica en mica mentre el sol s'obre pas
groguenc primer més clar després,
i la bafor de la rosada en evaporar-se
com els somnis fugissers.
Tot un petit univers es posa en marxa
animals, arbres i demés
de costum ancestral i prolongada
marcada no pas pel saber
sinó per la cosa programada
al mil·límetre dins el quefer
de la petita gran quotidianitat
que significa tota la posada en escena
d'aquest sempre nou espectacle,
de qui no en sabem l'arquitecte
ni qui n’és el director,
--------------------- -- ves tu a saber
qui n'ès finalment el gran responsable.
És possible segons diuen, veus autoritzades
en les que mai hi he cregut,
que sia la matinada, cosa d'aquell
a qui li diuen.Déu,..... el suprem faedor.
.

Després de tot

.
Després de tot,
després dels anys,
queda sempre un pòsit
de coses que no hem fet.
Caldria fer una llista
per ordre de prioritats,
no ja de totes, però si
de les considerades,
diguem que més importants.
Molt no devien ser-ho
puig no els hem fet gaire cas,
o potser ho són per aixó
per haver-les ignorat,
com hem fet amb tantes coses
somortes en el passat.
No es tracte d'arrivar arreu,
però si a algún lloc concret.
Després de tot,
després dels anys,
seria massa llarga la llista
de totes les omisions.
Deixem-ho estar com està
i que altres facin la feina,
que naltros els hi hem deixat.
Quan ens atrapin d'ací un temps
i en revisar la seva història,
per més interés que hi posin,
si fa no fum, con nosaltres,
faràn el mateix balanç.
Viure és un joc d'omissions
---------------------- i mancances.
-

Absort

.
Absort fullejo el diari
mentre menjo un croissant de plàstic
i em bec un infumable tallat.
Impunement m'envaeixen les noticies
que cansinament repeteix cada dia el rotatiu
De tant en tant un element nou s'incorpora
un, dos o tres dies com a molt
i desapareix engolit per la noticia següent.
A la Xina estàn massacrant als uigurs
en un autèntic genocidi, explica el diari,
ho he llegit però he fet veure que no era així.
Potser fitxarem Cesc o Ribery.

l'espectre dels colors

.
L'espectre dels colors ja canvia
ara que el paisatge comença
a tenyir-se d'irisació tardorenca,
més aviat diria, que l'any anterior.
Vergonyosos, com si no volessin
cridar massa l'atenció,
degraden els primers grocs
i algun que altre taronja
enmig de vers aigualits
a punt d'ocrejar.
La monotonia del paisatge
desapareix, potser perquè
l'arribada de l'hivern
no ens resulti tan tristoia,
i el bosc, s'engalana com una dama
ja entrada en anys que,
tapa amb coloraines
les seves decadències
i arrugues acumulades,
que amaga sota un somriure
i ens dona una aparença
visualment i un xic de lluny,
prou agradable.

Un poema de Karl H. Wolfovitz.

Moments

.
Hi ha moments determinats,
instants més d'una vegada
en que tot és al seu lloc
en que tot està bé, conforme
a les coordinades que un hom
considera les escaients, o
simplement li venen donades.
Avui s'ha donat l'avinentesa,
quan menys ho esperava
.........................- ho reconec -
dos ànecs han vingut volant
just on m'asseia, vora el riu.
No era res personal, ni ganes
de coneixença per part d'ells,
simplement, algú havia berenat allí
no devia fer massa estona,
i cercaven les restes oblidades.
Els mirava tafaner, mentre ells
m'ignoraven, enfeinats en becar,
bufava una marinada agraïda que,

refrescava de la xafogor acumulada.
----La tarda queia mentre els contemplava.
Han alçat el vol tot d'una
tal i com havien vingut,
el moment ja havia passat.

Potser la felicitat és aixó,

un instant fugisser,

on tot és al seu lloc,

on tot està bé.

on es pot fugir?

.
On es pot fugir?
dels records, les ombres
i les accions imperfectes.
On es pot de fugir?
de la foscor dels fets
que ens retreu la consciencia.
On es pot fugir?
per foscors carrers
on intentar amagar-se.
On es pot fugir?
de la nit que s'apropa
--------------inexorable.
.
No pots fugir de res
ja venen a cercar-te.

Vagó

.
Ens hem organitzat dins del vagó
consumant uns actes constitucionalment impecables:
la distància i el buit, l'emmascarament
de les mancances, el camuflament
de les disfresses, el goig de la desaparició.
Arrecerats per l'allunyament, potser pensem
en la família, en el treball, en l'amant o en un moc;
en idees visiblement incorpòries que, és clar, desocupen
els seients adjacents, com una presència ínfima
que els cossos circumdants detecten, evasius.
El soterrament és doble en arribar al Cabanyal.
Per uns intants, la inèrcia del comboi ajorna els somnis
i les mirades s'alcen contra la força de la gravetat.
Puja un negre amb rastes que se les emporta totes.
Tancades les portes, el món sencer tornarà a moure's.
M'adorm tranquila. Ens vigila l'àngel de la normalitat
i persisteix el nostre segrest, com si no res. .

un poema d'Irene Climent

elegia de Vallvidrera

.
Ara puc dir: sóc a la font i bec,
i bec fins a morir-me
de set de voler més no sabent què,
que és així com no es mor
en veritat del tot: vivint en la fretura
d'alguna cosa sempre.
..........................Sense
fretura, què seria de nosaltres,
aquests a qui fou dat el privilegi
de la santa follia de ser càntic,
vent desfermat, incendi
que es destrueix a si mateix, mentre salvades
queden les coses que tocà i més pures.
Oh, il.luminats! La nostra
comesa humil: obrir del tot orelles
al primigeni cant
........------------...............i declinar.

Un poema de Joan Vinyoli.

He desat les il·lusions

-
He desat les il·lusions
en un calaix sense fons
per a no recuperar-les.
Viuré doncs de realitats
i deixaré de perseguir
debades les utopies.
El temps dels somnis s’ha acabat
ja no hi ha sol als terrats,
ni catifes verdes que m’emparin.
Els arbres despullats no floreixen,
i tampoc les flors.
que el meu jardí ornaven.
La grisor és el present
d’un futur que poc depara,
dins un paisatge que dia dia
irremeiablement es degrada.
No em queixo, deu ser així
com es va acabant l’estada,
renunciant de mica en mica
a tot alló que t’agrada.
Envellir, és acceptar-ho
mica en mica, fent veure
amb la justa displicència,
com si no anès amb tu
que aquest viatge s’acaba,
sense senda de retorn,
ni l'hora anunciada.

No demano...

.
No demano el teu conhort
ni vull despertar en tu, llàstima,
o pitjor encara, indolència.
No pretenc sentis per mi,
més que la percepció real
que t’he fallat, que no he sabut
estar del tot a l’alçada,
del que de mi esperaves.
Més o menys com tothom
m’he quedat a mig camí
entre el quelcom i el no res
entre el desig i el palp
la intenció i l’acte en si.
Tot ha estat un va intent
d’abastar fites inabastables,
impossibles d’assolir.
Condemnat doncs al fracàs,
capitulo, amb armes i bagatges.
Sens deixar la comtessa del tot,
maldaré a la reraguarda,
lloc de refugi on van
els que no donen la cara,
o l’han donada i així estan.
Volia menjar-m’ho tot
i no m’he cruspit gran cosa
de fet, un boci de res.

Poemes

.
Substrat latent

Vaig pel carrer, i observo la gent,
semblen bones persones - la majoria -
Però hi ha un substrat latent
úna part fosca i amagada, que,
en el tema dels immigrants,
em fa mes por que una pedregada.

Que bonics

Que bonics els estrangers
que venen per carretera
i quina nosa que ens fan
els que arriben en pastera.

inevitablement

.
Inevitablement s'ens escapa la vida,
sol fer-ho poc a poc
potser perque tant no es noti
encara que de vegades trenca les arrels
de soc, sense avisar ni donar
tan sols temps per acomiadar-se.
Ahir estaves al dintell de la porta
---------- ----------de casa teva
en camisa de dormir malgrat el fred,
el teu home no hi era
em vares dir l'estaves esperant.
Et vaig fer entrar i posar-te la bata,
després...... xerrarem inconnexament
amb tu no hi ha altra manera,
ell va arribar, no li vaig dir res
------------perqué? si ja ho sap.

Fora començava a nevar.
.
un poema de Karl Wolfovitz

Sota l'heura avial

.
Sota l'heura avial
que creix sens mesura i amb violència,
entre les seves branques
dúctils,
que l'ofeguen i l'abracen,
se'n riu i s'espanta
de tantes paraules serioses
dites en to greu des dels cadafals d'or
o mormolades amorosament .

"Els estats i imperis de la lluna"
Andreu Vidal i Sastre - Llibre de les virtuts

Avui que per fi...

..
Avui que per fi, ha deixat de ploure,
i el sol ha estat amo i senyor del paisatge
ha arribat una bestreta de la llum de l'estiu
Aquesta estranya primavera, que
més aviat ha semblat un llarg hivern
sembla que per fi vol deixar-nos,
donant pas a un estiu que ens fa falta.
Vindran dies de cels clars i diàfans
i deixarem que el sol ens acaroni,
aviat tornaran les fredes tenebres,
se n’aniran les llums de l'estiu
i tornaran a podrir-se les fulles dels arbres.
L'estiu és un instant on el temps corre
amb la mateixa intensitat que hi bull la vida.

És pel matí

.
És pel matí quan tot alló,
tot el que ha d’esdevenir
sembla serà possible.
Cal vestir-se amb el somriure
de qui estrena un dia nou,
arreplegar mots i paraules
posar-se dempeus i sortir,
sortir al carrer de vell nou.
Olorar el nou dia i fruir,
de la posada en escena
que ens ofereix la natura.
Cada dia és una estrena,
tot i que sembli un miratge,
i és aquesta il·lusió inicial
malgrat la feixugor del dia,
la que ens fa possible,
de continuar el viatge.
.
.

Com llàgrimes diluides

..
Com llàgrimes diluïdes
dins la pluja de tardor,
com fulles d'arbre caigudes
que arrossega el vent de grop,
com ells s’arrossega ma vida
carrer avall sense rumb
Allí on em porti l'infortuni
o l'atzar concupiscent
m'aturaré una estoneta
a contemplar el paisatge
i si em deixa la corrent,
m'hi quedaré uns estona,
no massa
............ no fos que m’agrades
i decidís fer-hi parada i fonda
de cos i esperit.
Qui sap si m'espera allí
la noia que perseguia
la que mai he trobat,
perduda talment com jo
en la mar de la monotonia.
Potser serà avui,
-----------demà o passat...
------------------

Viatjar

.
Viatjar, viatjar sempre.
No ser d'enlloc ni de ningú,
sense lligams ni compromisos,
evadir-se de tot
per viure en un món imaginat,
on oblidar-se de la difícil
i dura realitat.
------------------I volar,
volar com un ocell,
marxar molt lluny,
fins que les ales diguin prou,
i aleshores esgotat,
caure en un abisme
----------------------profund,
------------------------ i n f i n i t.

de la res política

1.-
Sembla regla habitual
del Govern del país veí
el fet corrent i usual
de constantment mentir.
Ufanosos i superbs
deformant la realitat.
ens venen gat per llebre,
i acabem menjant-nos gos.
que tornin els segadors,
esmolant ben fort les eines,
i a aquesta colla de penques,
que els capin de dos en dos.


2.-
Votarem que si,
però creiem que no,
i direm que potser,
és millor l'abstenció.
Amb aquestes premisses,
premi a la confusió,
és evident que estem parlant,
de Convergència i Unió.

carrers i voreres

.
M'he descuidat de repassar
les costures del cos, mal embastat
amb pedaços de llençol, pijama i malson,
i em vaig vessant per aquest asfalt
calent a cada pas.
Líquida i consonant, se m'evaporen
els desitjos, se'm liqüen les realitats.
Residu, solatge de mi mateixa,
continuo avançant per aquest divendres
tot buscant la cara amable dels carrers
amb la complicitat de les voreres.

Prosa poética d'Anna G.

prometença

-
escolta-------amada meva
si jo anava a una guerra
portaría l 'espasa com els guerrers d'abans
duien l'arc de sagetes.
.
lluitaria per qui sap quina ampla bandera
- però millor que fos la de la meva terra:
quatre barres de sang
l'or del cor que voleia
.
muntaria un cavall de crinera lluenta
i el meu nom s'alçaria
més alt que la congesta.
.
el meu casc
-----------com l'estel
.
prendria les ciutats
.-----i llurs noies vindrien a rebre'm.
.
no sabria tornar
si tornar no podia amb l'espasa florida.

Joan Salvat Papaseeit

Casa

.
Com les parets
d'un hospital estic cansada.
Com el llit jac i sóc
el llit.
No m'adorm, com de menuda,
l'ombra de la dansa del baladre
en la finestra.
Com el forrellat
del paradís estic tancada.
Cabirons avall
plouen les hores corcades
amb la densíssima pesantor
d'una llum més mòrbida
i vella que les retòriques
varius de la mare.
Per l'emparrat puja una veu
estimada: Irene, a sopar!
Mare, vull plorar...
A ma casa torne i em sent lluny
de mi.

un poema d'Irene Climent

No vull que ploris per mi

.
No vull que ploris per mi
un dia d’aquests quan me’n vagi
ja saps que ha d’arribar, de fet
és el conducte reglamentari,
ho hem parlat moltes vegades
i ja saps el que has de fer,
cap aldarull ni cosa aparatosa
lo just i més escadusser
que les pautes et permetin
I quan ja en tinguis les cendres
ja saps els que pertoca
te’n vas allà on en roti
el lloc més ben bé igual
i les llences a l’atzar,
sense que massa es noti,
o en un lloc ja contaminat
per acabar d'embrutar.
-

el vaixell ebri

.
Mentre descendia per rius impassibles
senti que els remolcadors deixaven de guiar-me:
els pells roges cridaners els prengueren per blancs
clavant-los despullats en pals de colors.
*
No m’importava la càrrega,
fos blat flamenc o cotó anglès
quan acabà l‘embolic dels remolcadors
Els rius em deixaren descendir per on volia.
*
En els furiosos xipolleigs de les marees
jo, l’altre hivern, més sord que els cervells dels nens
vaig córrer! i les Penínsules desamarrades
mai han tolerat judici mes triomfal.
*
La tempesta va beneir els meus desvetllaments marítims,
més lleuger que un suro he ballat sobre les ones
dites eternes devastadores de víctimes,
deu nits, sense estranyar l'ull idiota dels fars!
*
Més dolç que per als nens les pomes àcides,
l'aigua verda va penetrar el meu casc d'avet
i les taques de vins blaus i de vòmits
em va rentar, dispersant el timó i l’àncora.
*
I des de llavors, em vaig banyar en el Poema
de la mar, ple d'estrelles, i latescent,
devorant els blaus verdosos; on, flotant
pàl·lid i satisfet, un ofegat pensatiu descendeix;
*
On, tenyint d'un cop els atzurins, deliris
i ritmes lents sota les llampades del dia,
més forts que l'alcohol, més amplis que les nostres lires,
fermentaven les amargues vermellors de l'amor!
*
Jo sé dels cels que esclaten en llamps, i de les trombes
i de les ressaques i dels corrents: jo sé de la tarda,
de l'alba exaltada com un poble de coloms,
i he vist alguna vegada, això que l'home ha cregut veure!
*
Jo he vist el sol caigut, tacat de místics horrors.
il·luminant els llargs serrells violetes,
semblants als actors de drames antiquíssims
les ones gronxant allà enllà els seus tremolors de moaré!
*
Jo he somiat la nit verda de les neus enlluernadores,
petons que pugen dels ulls dels mars amb lentitud,
la circulació de les sabes inaudites,
i el despertar groc i blau dels fòsfors cantaires!
*
Jo he seguit, durant mesos, imitant aLbestiar
embogit, les ones en l'assalt dels esculls,
sense pensar que els peus lluminosos de les Maríes
poguessin frenar el morro dels Oceans asmàtics!
*
Jo he envestit, sapigueu, les increïbles Florides
barrejant les flors dels ulls de les panteres amb la pell
dels homes! Els arcs iris estesos com a regnes
sota l'horitzó dels mars, en els glaucs ramats!
*
Jo he vist fermentar els enormes pantans, trampes
en les que es podreix als joncs tot un Leviatan!
;els ensorraments de les aigües al mig de la calma,
i les llunyanies abismals caure en cataractes!
*
Glaceres, sols de plata, ones perlades, cels de brases!
naufragis odiosos en el fons de golfs foscos
on serps gegants devorades per feristeles
cauen, dels arbres torts, amb negres perfums!
*
Jo hauria volgut ensenyar als nens aquests daurats
de l'ona blava, els peixos d'or, els peixos cantaires.
Les escumes de les flors han beneït mes vagabunderies
i vents inefables em van donar les seves ales per un moment.
*
De vegades, màrtir cansada de pols i de zones,
la mar el sanglot de la qual feu el meu balanceig més dolç
elevà cap a mi les seves flors d'ombra de ventoses grogues
i jo romania, igual que una dona, de genolls...
*
Gairebé illa, traient de les meves bordes les querelles
i els excrements dels ocells cantaires d'ulls rossos.
I vaig vogar, mentre travessant els meus fràgils cordams
els ofegats descendien a dormir, reculant!
*
I jo, vaixell perdut sota els cabells de les algues,
foragitat per l'huracà contra l'èter sense ocells,
jo, a qui els Monitors i els velers de l'Hansa
no haguessin salvat la carcassa borratxa d'aigua;
*
Deslliura't, fumejant, muntat de bromes violetes,
jo, que foradava el cel rogent com una paret
que porta, confitura exquisida per als bons poetes,
líquens de sol i flegmes d'atzur;
*
Que corria, tacat de lúnules elèctriques,
taula boja, escortada per hipocamps negres,
quan els juliols feien caure a cops de bastó
els cels ultramarins de les ardents tremuges;
*
Jo que tremolava, sentint gemegar a cinquanta llegües
el zel dels Behemots i els Maelstroms espessos,
etern filador de les immobilitats blaves,
enyoro l'Europa dels vells parapets!
*
Jo he vist els arxipèlags siderals! i les illes
on els cels delirants estan oberts al viatger:
¿És en aquestes nits sense fons en què t'adorms i exilies,
milió d'ocells d'or, oh Vigor futur?
*
Però, de veritat, jo vaig plorar massa! Les Albes són desoladores,
tota lluna és atroç i tot sol amarg:
L'acre amor m'ha inflat de malapteses embriagadores.
Oh que la meva quilla esclati! Oh que jo m'enfonsi a la mar!
*
!Si jo desitjo una aigua d'Europa, és el bassal
negre i fred on, en el crepuscle embalsamat
un nen agotzonat omplert de tristeses,
deixa anar un vaixell fràgil com una papallona de maig.
*
Jo no puc més, banyat per les vostres llangors, oh ones,
arrencar la seva estela als portadors de cotons,
ni travessar l'orgull de les banderes i estendards,
ni nedar sota els ulls horribles dels pontons.

un poema de Jean Arthur Rimbaud

Estergit

.
A cops de ganivet
ressegueixo els cossos,
les meves víctimes i jo mateix

Allà llueixen
senderis traçats per múltiples avarícies,
per l'amplada de vanitat buida

Hi han petges en el camp enfangat,
mots destartalats
i somiejos arrossegats pel roig rampí

La dona grassa es ven un altre cop,
rossegant romegueres a l'entrada del bosc
i omplint-se la boca de reveixins

A l'aire de les mans espunyides,
caigudes de la figuera
i piulots a mitja tarda

Es reuneixen els carnissers
fumant Faries i Ducados,
conversen en veu baixa
al cantó de la bota derruïda

Merles i tords planen inquiets
per sobre els porxos esgarrinxats,
una gentada s'estintola
entre riures i vi de Cabanes

A la dreta de l'arada empolsegada
surt el garrí lligat amb una corda de plàstic,
i si hagueren crits
fou quant nevava cendra

Clavo el ganivet a la papada
i plàcidament surt la sang,
espurnant amb el darrer raig de sol.

un poema d'en Jean Robur

Fora de servei

.
Perdoneu les molesties
estic fora de servei.
Ja no estic disponible
no compteu més amb mi.
He esgotat la reserva
i m'he quedat ben parat.
Us veuré passar de llarg
atrafegats de nit i dia
mentre jo, tranquil·lament,
tancaré el darrer balanç.

Lluís Subirana.